jueves, 19 de diciembre de 2013

Fractura digital

Actualment les tecnologies estan a l’abast de quasi tota la gent o això ens diuen. Però realment no és així, les persones que viuen en el tercer món no tenen accés a les noves tecnologies inclòs a vegades no en tenen ni a la electricitat.

Les tecnologies són una gran font d’informació, encara que la informació que ofereixen és un poc caòtica i no sempre certa. Així que la gent que té accés a aquestes te accés a molta informació però la que no en té es queda sense la informació. 

Aquest accés a la informació esta fent que el país ric siga més ric i el país pobre més pobre encara i ignorant.  Per això diem que s’ha creat la fractura digital entre els països del primer món i tercer món.


Davant aquest problema una associació “One Laptop” esta duguent endavant una proposta per tal de proporcionar ordinadors als xiquets del tercer món i oferir-los així l’oportunitat d’accedir al món de les noves tecnologies i tancar a poc a poc la fractura digital tan gran que hi ha. 

Sugata Mitra y el autoaprendizaje.

Hoy en clase hemos expuesto nuestro trabajo sobre Sugata Mitra y el autoaprendizaje. El autoaprendizaje es un proceso por el cual una persona obtiene conocimientos, habilidades, valores y actitudes por su cuenta mediante el estudio o la experiencia.
El profesor Salinas en 1997, ya habló sobre el autoaprendizaje, decía que era una metodología más dinámica alumno- profesor.
En 2004, afirma que incluyendo las TIC se podría llevar hacía adelante el autoaprendizaje en las aulas e incluye los experimentos de Sugata Mitra.

Sugata Mitra nació en 1952 en Calcuta, la India. Actualmente ejerce como profesor en la Universidad de Newcastle, Reino Unido.
En su experimento se basa nuestro trabajo del autoaprendizaje, el experimento se llama "The whole in the wall" (El agujero en la pared). Mitra, colocó un ordenador en un muro de un barrio marginal de la India,  puso un enlace con el buscador Google y esperó, y para su sorpresa los primeros en acercarse fueron los niños. Mitra volvió meses después, y comprobó cómo los niños eran capaces de usar el ordenador (aunque el idioma del PC era el inglés), e incluso le pidieron a Mitra un ordenador más potente pues explicaban que no podían buscar muchas cosas a la vez.
A continuación, puso un enlace de una página sobre el ADN, tres meses después regresó, y preguntó a los niños sobre el ADN, sorprendentemente, los niños sabían contestarle algunas cosas sobre ello y además en inglés.
Esto llevo a Mitra a un gran descubrimiento: los niños pueden aprender por sí mismos sin ayuda de un adulto que les guíe.

Después hemos visto el caso de la niña, Paloma Noyola, una niña de doce años de México, que aun en las precarias condiciones de su escuela y sumida en la pobreza, esta niña es un prodigio con las matemáticas y a conseguido ser la primera en las pruebas ENLACE, las pruebas más difíciles a nivel nacional en México, gracias al método que ha seguido con ella su profesor Sergio Juárez Correa, que se basa en crear una atmósfera libre para que los niños busquen por sí mismos las respuestas a sus preguntas y aprendan a ser autónomos.

Para terminar hemos comentado los aspectos negativos del autoaprendizaje de Sugata Mitra:
•La figura del profesor pierde valor.
• Les traerá dificultades para futuros estudios y vida laboral.
• Los alumnos no tienen un guía para seguir sus estudios y avances.
• Se pierde el contacto físico entre profesor y alumno.

• Es inviable proporcionar recursos tecnológicos en áreas de tercer mundo.

Y por otra parte los aspectos positivos:
El resultado en algunos alumnos es positivo.
La curiosidad que crea en los niños sobre lo que tienen que resolver.
Nivel de esfuerzo que reflejan al desarrollar la respuesta.
La libertad les hace más autónomos.
  El poder resolver los problemas por si mismos es una motivación para los alumnos.

Por lo que concluimos que el autoaprendizaje y la metodología de Sugata Mitra se debe aplicar con un estudio previo y con supervisión de un docente.

Igualdad, ¿mito o realidad?

¿Realmente hemos llegado a la igualdad entre hombre y mujeres en esta sociedad del siglo XXI?
Aunque la situación para la mujer a mejorado y sigue progresivamente mejorando, en muchos ámbitos de la sociedad todavía se encuentra oculto (o no tan oculto) la desigualdad de la mujer frente al hombre.

En las últimas décadas hay menos desigualdades en el ámbito laboral, sin embargo, si que hay ocasiones en que la mujer sigue cobrando menos a pesar de tener el mismo cargo y más acoso sexual en el ámbito laboral. Por otra parte, hombre tiene más facilidad de ser contratado por la condición de embarazo que se puede dar en las mujeres, así como, más acoso moral, por ejemplo en las exigencias en cuanto al uniforme de la mujer, que muchas veces piden que sea provocativo.

Algunas definiciones sobre ello que se han tratado en la exposición son:

  • Sexismo: Actitud de la persona que discrimina a otra del sexo opuesto o hace distinción de las personas según su sexo.
  • Misoginia: odio hacia la mujer.
  • Machismo: negación de la mujer pero sin considerarla tan inferior como en el concepto de misoginia.
  • Hembrismo: posición de prepotencia hacia el hombre.
  • Feminismo:  Doctrina y movimiento social que defiende la igualdad.

Por otra parte, la publicidad se encarga de promocionar productos o servicios, pero realmente,¿ nos fijamos en lo que están publicitando o cómo lo hacen?
Inconscientemente la publicidad nos inculca estereotipos que calan en la sociedad, y son adquiridas como formas normales.
 Estos estereotipos sociales, tienen una serie de consecuencias:
  • No definen realmente ningún sexo 
  •  Estos estereotipos acaban siendo aceptados por todos
  •  Afecta a la autoestima de ambos sexos al compararse con el modelo idealizado de su mismo género.
En lo que se refiere a la educación, el sexismo educativo se ha dado durante toda la historia humana,la educación recibida por la mujer se ha basado y a estado influida por los modelos socialmente establecidos. Se enseñaba a las mujeres las tareas del hogar y cómo ser una buena esposa.
El sexismo en la escuela actual ha alcanzado la igualdad formal pero no va acompañada de una igualdad real porque sigue habiendo desigualdad que se practica de forma inconsciente, porque lo tenemos asimilado como "algo normal".

Roll-playing

En classe em parlat sobre la intel·ligència i educació emocional. Una companya ens va parlar del teatre del oprimit el qual era una bona ferramenta per a treballar aquesta educació.

La meva aportació per a treballar aquest aspecte tan important són els roll-playing. Aquesta activitat consisteix en fer un grup de persones, elegir el tema a tractar i fer uns personatges. Cada persona agafarà un dels personatges i es ficarà en el paper d'aquest. Per tal de fer-ho es reparteixen paperets entre la gent on fica el nom de la persona i trets característics de la forma de pensar, del seu caràcter, l'edat, sexe. . . . Una vegada es reparteixen els paperets tu deixes de ser qui eres i passes a ser la persona que t'ha tocat. Aleshores comença un debat organitzat i dirigit per una persona , aquesta no sol jugar. En aquest cadascú defensa el que pensa des de la perspectiva de la persona que li ha tocat i no des de la seva pròpia. 

Aquest tipus d'activitats ajuden a coneixer altres formes de pensar i, sobretot, a respectar-les. 

És una bona activitat per a tractar temes que provoquen conflictes entre un grup de gent. Pense que a l'escola falten activitats d'aquestes perquè moltes vegades quan s'aplega a un debat la gent perd les formes i el respecte, aquests no han estat educats per a respectar altres formes de pensar i a defendre la seva amb arguments correctes, aquestes activitats promouen el respecte entre els companys i la comprensió.

Trobe que són molt interessants, jo he participat en molts durant la meva etapa escolta i cada roll-playing ha sigut una molt bona experiència en la qual he après a respectar altres formes de pensar i ser. 


Víctor, el niño salvaje

Víctor es un niño que fue encontrado en 1790 en los bosques de Francia, cerca de Tolouse, dónde había pasado toda su niñez.
Basado en esta historia se rodó la película, que trata de la importacia que tiene el proceso de socialización en el ser humano y las implicaciones que tiene el carecer de afecto humano. También se muestra la felicidad del ser humano en estado natural y la hipocresía y corrupción de la civilización.
A continuación dejo referida información sobre la película:
Francia. 1960. 
Director: François Truffaut.
Intérpretes:Jean-Pierre Cargol (Víctor), François Truffaut (Jean Itard), Françoise Seigner (señota Guerin), Paul Villé (Remy), Jean Dasté (Professor Pinel)
Sinopsis: Basada en un hecho real relata la historia de un niño salvaje capturado en los bosques franceses y recluido en un instituto de investigación. De vivir como un animal libre pasa a convertirse en un ser rechazado, maltratado y visto como un fenómeno inhumano. Sólo el doctor Itard hará todo lo posible para hacer de él un ser civilizado llevándolo a su propia casa. Transcurrido un tiempo, el niño se encontrará perdido entre su deseo por recuperar su vida salvaje y su nueva etapa junto a su protector.



LOMCE

Espanya és un país el qual es caracteritza per la plurinacional, hi ha moltes Comunitats Autònomes que tenen una cultura propi. Aquesta cultura es fruit de la pròpia història. Aquestes tenen tradicions pròpies i una llengua pròpia a més de la cultura compartida amb la resta de les Comunitats Autònomes. 

Però aquesta realitat no es reconeix. En les ultimes dècades havíem començat a acceptar, a respetar i a entendre aquesta realitat. Però actualment s’ha deixat d’acceptar i respectar en el moment en que el Ministre José Ignacio Wert va dir que pretenia espanyolitzar als alumnes Catalans, Valencians, Gallecs i Bascs.  Quan va dir açò la gent d’aquestes Comunitats Autònomes van sentir un gran horror perquè van sentir com els llevaven la seva llengua, la seva educació, la seva historia, en conclusió la seva cultura.

La nova llei d’educació LOMCE no reforça la cooperació entre les CCAA. Aquest projecte pretén desmuntar l’Estat Autònom i anular les propostes de construir un Estat Federal també pretén centrar les necessitats de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia al seu estudi únicament com a llengua com una assignatura més. Açò fa que siga encara més difícil del que és que una llengua es considere com igual amb la llengua catalana.

Es clar que no s’intenta potenciar als alumnes que practiquen la seva llengua pròpia fent que aquesta es perga.


Per a mi una llei perfecta seria la que potencie la cultura de cada Comunitat Autònoma en conjunt amb la cultura compartida sense fer cap excepció . 

Los retos de le educación en la modernidad líquida.

El profesor David Shi nos habla del término "síndrome de la impaciencia", que ha llevado a que esperar se convierta en una circunstancia intolerable. La posición jerárquica de cada uno se mide ahora por la capacidad mayor o menos para reducir el tiempo de espera que nos separa de una satisfacción.

En el caso de la educación, a pasado a ser un producto y no un proceso, que consiste en conseguir una titulación. En contra de esto, Myers observó  que uno no puede apropiarse del conocimiento y convertirlo en una propiedad duradera de la persona.
La educación tenía más valor a medida en que ofreciera un conocimiento duradero, pero la nueva sociedad líquida en la que vivimos,los jóvenes tienen a los valores como la solidez o la duración como una amenaza. El compromiso a largo plazo augura un futuro cargado de obligaciones que restringirían la libertad de movimiento y reduciría la capacidad de aprovechar las nuevas y desconocidas oportunidades que se presenten.
El conocimiento ahora, se ajusto al uso instantáneo y se concibe para utilizarlo una sola vez, aumentando su uso como una mercancía.

El segundo reto procede de la naturaleza errática e impredecible del cambio contemporáneo, el conocimiento en otras épocas es valorado porque representaba fielmente el mundo; ahora, el mundo cambia contínuamente y desafía la verdad del conocimiento.





INFORMES PISA

El Programa PISA és un programa per avaluar el rendiment escolar dels alumnes de 15 anys de diferents països. Aquest estudi es fa cada tres anys. El seu propòsit és provar i comparar el rendiment escolar.

Aquest programa mesura tres aspectes
  • -          La comprensió lectora
  • -          La alfabetització matemàtica
  • -          La alfabetització científica

Però falten molts aspectes els quals són molt important en la formació dels alumnes per avaluar.
Aquests són els continguts obligatoris de totes les assignatures que imposa el Ministeri d’Educació i les Conselleries d’Educació de les Comunitats Autònomes. A més de l’escriptura, la capacitat d’expressar-se, comunicar-se i raonar. Actualment, molt important de cara al futur de l’escolaritat degut a la implantació de pla Bolonya. Tampoc s’avaluen les habilitats per al debat i la comunicació respectuosa. Ni els coneixements, procediments, destreses i valors artístics. No tenen en compte la formació literària ni els coneixements i capacitats per a interpretar i situar moments històrics, fenòmens politics i socials.  La educació ètica i moral, l’educació per a la ciutadania i els Drets Humans. Un cosa molt important que no valoren és la capacitat de realitzar judicis informats i raonats.

Aquest són uns quans dels aspectes que no avaluen de la formació en aquests informes. Pense que tots aquests aspectes són molt importants per a formar a una persona. Per a mi aquests aspectes són els importants: saber raonar, saber elegir, saber mantindre una conversació, saber defendre els teus ideals, saber estimar, saber respectar.


Jo, personalment, defendria que avaluaren l’educació emocional. 

Les veus silenciades

Jurjo Torres afirma que l’escola ha de ser un lloc de reflexió i reconstrucció del coneixement.

A Espanya va haver una època on la identitat  dels subjectes va quedar destruïda per tal de crear una cultura única. Aquesta època va ser el franquisme una etapa molt dura per a la nostra societat i la nostra cultura ja que aquesta es trobava totalment silenciada.

Actualment també hi trobem veus silenciades allà per on anem: a l’escola, als mitjans de  comunicació,  al cine, a la publicitat. . .  Però centran-mos en l’escola que és el que en aquest blog realment ens interessa al currículum èxplicit no es reflexa la igualtat de la dona deixant ha esta en un segon paper, estan sempre discriminada i infravalorada, com bé explicaria Simone de Beauvoir aquesta es constitueix com l’altra davant l’home, es troba darrere d’aquest. Altra veu silenciada és la homosexualitat, aquesta és una realitat però un tema tabu a les escoles i en molts més llocs. Altres veus silenciades són les persones discapacitades les quals les aparten de tot aquest món i les persones del tercer món.

Aquests aspectes deurien tractar-se en les escoles, parlar d’aquests temes aprofundint en ells per tal de conèixer-los millor i deixar de tenir els prejudicis que té la major part de la societat. Cal dir que aquests prejudicis comencen pel fet que no coneixenen i no saben realment que és.


Cal destacar que actualment molta gent ha deixat de confiar en la institució escolar perquè no ofereix uns continguts per a tots. Aquestes institucions eliminen molts continguts amb la finalitat d’amagar alguns aspectes que consideren no vàlids, però això no depèn d’ells així que deurien d’oferir tots aquestos continguts per a que tots tinguen les mateixes oportunitats.  Al amagar aquests continguts que formen part de la realitat en què vivim el que aconsegueixen és oferir una realitat incompleta.  

miércoles, 18 de diciembre de 2013

Teatre del oprimit

El teatre del oprimit utilitza la tècnica del teatre foro i del teatre imatge
A l’escena es planteja un conflicte i el públic que es espect-actor intervé en l’escena. Una persona del públic diu “alto” per a proposar una alternativa al problema aleshores ix a l’escenari que aquest planteja la seva solució.
El problema sempre es una situació d’opressió, entre opressor i oprimit. Ací tots son actors.
Aquest tipus de teatre són una ferramenta per a visualitzar problemes socials.

Una proposta que ens proporciona una companya és impartir aquest tipus d’activitats com a taller en l’escola durant l’horari lectiu. Aquest taller aniria dirigit cap a les persones de 10 a 13 anys amb la temàtica de el bullying i l’asset¡ament. Perquè en esta edat és on més casos es donen. L’objectiu es evitar aquestes conductes i quan hi hagen aquestes saber resoldre-les de la millor forma possible.

Aquest tipus de dinàmica aporta experiències vivencials perquè tots es fiquen en el lloc de l'altre i  treballen amb el seu cos. Aquestes activitats funcionen de forma molt eficaç perquè al viureu en el teu propi cos veus les coses des de un altra perspectiva.


Violència de gènere

La violència de gènere és un tema que vegem tots els dies en qualsevol lloc: carrer, televisió, en casa. . . però que tothom evita parlar d’aquest.  Per tal de fer front o evitar aquest gran problema haurien de haver tallers a l’escoles per a que els xiquets i xiquetes aprenguen a reconèixer-lo i evitar-lo. Perquè un simple atac de cels pot ser el desencadenant d’una forta violència cap a la parella.  Hi ha que educar en conseqüència d’aquest problemes.   
Quin és l’origen de la violència de gènere? Be doncs, el seu origen es troba en la desigualtat que des de fa molts anys hi ha entre homes i dones i a dia d’avui encara no s’ha superat. Les persones que exerceixen violència de gènere la gran majoria es per a afermar-se com a home i sentir-se superior a la dona. O simplement perquè han vist aquest tipus de tracte a casa des de ben menuts i no sabem afrontar la vida d’una altra manera que a colps i grits amb les persones que l’envolten.  


La pedagogía del oprimido.

Para iniciar esta pedagogía, hay que tener en cuenta que, en el resto de pedagogías, las personas son tratadas como objetos; mientras que en la pedagogía del oprimido pasan a ser sujetos.
Debemos tener una utopía hacia la que llegar como educadores; no solo centrar la Didáctica en las programaciones y en los objetivos; sino pensar en qué planteamientos y formas de trabajar vamos a plantear para ejercer la docencia.
Debemos tener a la educación como clave para recuperar los valores y mercados, y como mecanismo de cambio de la sociedad.
La educación no siempre transforma; sino que la mayoría de las veces tiene una parte de reproducción de roles.
La educación es un proceso donde todo el rato hay que desenterrar verdades ya que existen pero están ocultas a los ojos.

El sistema neoliberal tiene un concepto de la educación como el de educación bancaria; donde los educadores aparecen como agentes indiscutibles, cuya finalidad es la de introducir "depósitos" de información en los educandos, a los que los sabias juzgan como ignorantes.
En este proceso, se produce una domesticación del educando al tiempo que mengua su capacidad de razonamiento crítico, al concebir la educación como algo fijo e inamovible, negándose así, a llegar al conocimiento mediante la búsqueda.
Contra esto, la educación libertadora promueve superar la contradicción entre el educador y el educando, mediante la transformación.
Un educador anclado a la humanización, debe orientarse hacia la liberación y cambiar la simple concepción de dar conocimientos.
Deben liberar el pensamiento mediante la acción de los hombres, los nos con los otros en la tarea de rehacer el mundo y transformarlo en un mundo cada vez más humano. Potenciar el poder de creación y de acción, mediante el diálogo y el pensamiento crítico.

De este modo, el educador ya no es solo quién educa, sino que a través del diálogo con el educando, él mismo también es educado; pasando entonces el educando de ser un receptor de conocimientos, a un investigador crítico en ese diálogo con el educador, quien a su vez también es un investigador crítico, todo ello para liberalizar al ser humano.

SD. Asindown

El Sindrome Down és  un trastorn genètic causat per la presència d’una copia extra del cromosoma 21 o part d’aquest, açò produeix un retard mental, problemes de salut i uns trets particulars que li donen un aspecte característic, aquest afecta a moltes persones.

Asindown és una associació de Valencia creada a partir de famílies afectades per el Síndrome Down, l’objectiu d’aquesta és facilitat el desenvolupament integral i afavorir la seva plena integració en la societat a través d’activitats amb ells i amb les famílies.

Respecte a la seva metodologia fan activitats per tal de desenvolupar les habilitats, destreses i coneixements però també donen molta importància a la educació emocional.

Aquestes persones necessiten una metodologia diferent, adapta a les seves necessitats, perquè no tenen les mateixes capacitats d’aprenentatge que les persones sense Síndrome de Down per això fan adaptacions curriculars.

Aquesta associació reforça els coneixements escolars, promou la diversitat, ofereix activitats per tal de desenvolupar l’autonomia i l’autoestima promou exercicis d’educació afectiva i sexual. A més dona suport als pares.

Aquesta “malaltia” no té cura però alguns dels seus problemes de salut si es poden tractar però és necessari saber i molt important que una estimulació primerenca i una educació especial i adaptada pot ajudar en el seu desenvolupament.


Per a la integració d’aquestes persones és molt important el nucli familiar i les persones que els envolten aquestes han de tractar-los com a persones normals per a que aquests no es senten diferents.  Altra forma d’integració és anar a l’escola normal açò ajuda a la seva socialització. .  



sábado, 14 de diciembre de 2013

La educación obligatoria.

La educación es un derecho social universal, que tiene dos grandes retos:

  • Abordar la enorme diversidad de sujetos, por sus cualidades, intereses, medio social de pertenencia, cultura de origen y con expectativas diferentes.
  • ¿Qué contenidos deben haber en el currículum de esa escuela y cómo lo haremos fructificar?
La educación debe necesariamente ser única y la misma para todos, y que el cuidado de ella debe ser común y no privado (ARISTÓTELES, 1988, Política, pág. 456.)

¿ Qué ocurre cuando una institución como la escuela obligatoria se enfrenta con toda la diversidad social y de los individuos?
Una escuela común que satisfaga el ideal de una educación igual para todos parece un imposible. No obstante, es un derecho básico para todos, una igualdad simple, es decir, una enseñanza con contenidos y fines comunes. Esto obliga a aceptar el reto de hacer compatible la escolaridad obligatoria en un proyecto válido para todos, con la realidad de la diversidad.

¿ Cómo  lograr la universalización, la diversidad, la igualdad simple..?
Las perspectivas más relevantes para los maestros son:
  • La naturalidad de las diferencias.

Primeramente: todos los hombres han de ser encaminados a los mismos fines de la
ciencia, costumbres y santidad.
En segundo lugar: todos los hombres, sea cualquiera la diferencia que presenten en
sus cualidades, tienen una única e igual naturaleza humana dotada de los mismos
órganos.
Tercero: la expresada diversidad de cualidades no es sino exceso o defecto de la
armonía natural...

(COMENIUS, Didáctica magna)
  •  La diversidad se convierte en problema. El gusto por la norma o el nivel.
El funcionamiento dominante de la escuela, de su currículum, de los métodos
pedagógicos, está configurado, generalmente, más para organizar la desigualdad
entre los escolares que para corregirla o para convivir con la diversidad de
capacidades, niveles en las mismas, ritmos de trabajo distintos, motivaciones variadas
de los sujetos, etc. El mecanismo de normalización que define el éxito (para los que
quedan incluidos en la norma) y la exclusión (para los que quedan fuera de la norma)
se vio reforzado en el momento en que la escolaridad se hizo realmente obligatoria
para todos. Cuando la escolarización universal no es real, la exclusión de los que no
superan la norma no es necesaria, ya que los candidatos a ser excluidos ni siquiera
acuden a las escuelas. Cuando éstos las frecuentan, pero están poco tiempo en ellas
y las abandonan, ocurre lo mismo. Pero cuando la obligatoriedad se hace efectiva,
aparece la idea de fracaso escolar como lacra interna, aparentando ser una especie
de atipicidad que se convierte en una forma de exclusión que afecta, ahora, a los que
permanecen dentro de las escuelas. 
  •  Graduar la escuela obligatoria facilita el progreso ordenado, pero regula un ritmo para    los estudiantes que son desiguales.
  •  Formas de abordar la complejidad provocada por la diversidad.
  1. Debatir y lograr consensos acerca de lo que debe ser común para todos
  2.  A la diversidad de los sujetos hay que responder con la diversificación de la pedagogía.
  3. Centros y profesores tienen que hacer viable el libre progreso de los más capaces
    de forma natural, alimentando los intereses del estudiante, abriéndole caminos y
    proporcionándole recursos.
  4. Con un solo libro de texto, idéntico para toda la clase, sin otros recursos a
    disposición de los alumnos, es imposible diferenciar la pedagogía cuando sea
    conveniente hacerlo. 
  5. Más ambiciosa y complicada de ejecutar es la idea de ir disponiendo de itinerarios
    formativos distintos, que rompan con el marco organizativo
    dominante, entendiendo la individualización como una estrategia general para
    períodos largos de tiempo, rompiendo las clasificaciones de grados y las actuaciones
    individuales de los profesores encerrados en sus especialidades.
  • La escuela pública y comprensiva como respuesta a las desigualdades y a las diferencias.
Esa disimilitud se produce de manera espontánea al estar ubicadas las escuelas en contextos sociales diferentes, lo cual da lugar a que la
población escolar que acude a cada centro tenga condiciones peculiares. Las
desigualdades que subyacen a la distribución geográfica de la población se traducen
en desigualdades entre centros escolares ubicados en diferentes zonas: rurales o
urbanos, situados en suburbios o en áreas residenciales, ubicados en zonas de
diferente nivel de desarrollo, etc. Una escuela pública en un suburbio de una gran
ciudad acoge a estudiantes muy distintos a los de otra que, aunque sea igualmente
pública, esté situada en otro contexto urbano más favorecido. Estas desigualdades
sociales dan lugar a otras simétricas en las escuelas. Ésta es una evidencia de cómo
desde la educación no se pueden combatir las desigualdades sociales. Poco podemos
hacer desde la práctica educativa, aparte de tomar y de dar conciencia crítica de esas
realidades y establecer políticas y prácticas educativas compensatorias que pueden
paliar, pero no remediar, desigualdades externas a las escuelas.





El papel social de la escuela.

La escuela no es una institución inocente que se dedica solo a educar a las personas para que cada cual, en igualdad de condiciones, ponga lo mejor de sus capacidades y se inserte en la sociedad acorde a sus frutos educativos obtenidos de manera individual. La desigualdad social es producto de las diferencias individuales y la escuela lo único a lo que da lugar es que esas diferencias generen distintos procesos de desarrollo personal, seleccionando a los individuos, de forma muy parecida a la de su posición o clase social de origen.

La escuela es un aparato ideológico al servicio del Estado y que sirve para reproducir y cualificar la fuerza de trabajo de los individuos; al mismo tiempo que necesita que se produzca una reproducción a las reglas del orden establecido.
Es decir, el sistema educativo ayuda a integrar a la juventud, a los sistemas económicos, a través de la correspondencia entre su origen social y las necesidades de producción.

La escuela actúa como un lugar sometido a tensiones internas, ya que los alumnos acuden con sus propias culturas de clase, sus pretensiones y expectativas, las cuales, no siempre cuadran con el discurso de la escuela; haciendo que surjan conflictos y resistencias, tanto a nivel interno en las aulas, como a nivel externo en su relación con el entorno.

Experiencia positiva en Bachiller.

Comencé a dar latín en cuarto de la ESO, en la cual la profesora nos hablaba mucho de Roma. Ella había estado varias veces y en algunas clases nos enseñaba nuevas cosas sobre Italia, y más concretamente sobre Roma. 
Además dábamos una asignatura que trataba sobre la mitología latina, en la que veíamos también, cómo era la sociedad romana del momento, cómo se comportaban, qué comían, o cuales eran sus aficiones. Recuerdo que nos llamaba mucho la atención la manera de entretenerse que tenían los romanos, en los coliseos, dónde se hacían batallas a vida o muerte y los ciudadanos disfrutaban de eso.
Estábamos tan informados y tan interesados por la vida romana y por la ciudad de Roma que la profesora nos prometió que en primero de bachiller haríamos un viaje a Roma.
Y ya en primero de bachillerato, en noviembre, nos fuimos a Roma. Fue una experiencia magnifica, porque pudimos ver todo aquello de lo que nos habían estado hablando durante dos años, aprendimos mucho más, y todo nos resultaba interesante, pues ya lo habíamos visto en fotos o vídeos, con lo cual nos sorprendía más.


Fontana Di Trevi

¿Qué es la didáctica?

Es la disciplina que encuentra su razón de ser en la intervención de la enseñanza y en su compromiso con la práctica educativa, sin embargo, la enseñanza como práctica social no se mueve guiada por la Didáctica.
La didáctica forma parte de la dinámica social de la que participa la enseñanza; siendo un elemento que a veces actúa como legitimador de la práctica escolar o entra en conflicto con ella, ya que es parte del entramado de la enseñanza y no una perspectiva externa que analiza y propone prácticas escolares.
Se encarga de cómo mejorar el proceso de enseñanza-aprendizaje y a poder alcanzar las finalidades educativas, las cuales, deben justificarse por su valor educativo.
La didáctica tiene mucho que ver con los valores morales, ya que se trabaja con personas y éstas tienen sueños, valores, actitudes...
Debemos entender que no es una ciencia científica; es más bien una disciplina más o menos científica, ya que usa métodos científicos, aunque los resultados que proporciona son variables (cada persona y cada entorno o contexto, es en sí mismo una variable).
Aplica un planteamiento positivista, en el que, a partir de un caso, intenta llegar a una ley más o menos universal.
Aplica un planteamiento explicativo, ya que aporta explicaciones sobre el comportamiento de las personas.
Aplica un planteamiento crítico, ya que no solo aporta teorías, sino que explica y propone cambios.

TIC

Les TIC han invait les aules igual que ho han fet en les nostres vides, tots els dies fem ús d’aquests. Però el ús a l’escola és correcte o incorrecte?
Després de reflexionar sobre el tema em aplegat a la conclusió de que el ús no es correcte  o incorrecte ho és la forma i amb el fi en que les utilitzes.


Aquestes han permès crear entorns virtuals com el que utilitzem a la Universitat: l’aula virtual. Aquests entorn permeten una nova forma de treballar on l’alumne es sent més implicat i més comunicat amb el professor. És una plataforma on pengem treballs, informació i podem estar 24h. en contacte amb professors i companys. A més alguns professors com pot ser Gargallo (Teoria de l’Educació) afirmen que aquests espais poden servir per a motivar a l’alumne en una societat on és tan complicat perquè tots estem pendents del móvil, ordinador, facebook, whatsapp etc.

Moltes vegades pensem que les TIC són sinònim d'innovació però aquesta concepció o pensament és un poc fals. La utilització de les TIC a l'aula no és una innovació si és material és el mateix però digital. Per exemple el professor que utilitza els ordinadors a classe però imparteix a classe a través d'un llibre digital, aquest no esta innovant.  Una bona innovació és la utilització d'aquests per a fer activitats col·laboratives, aquestes activitats les poden proporcionar alguns programes que ofereix internet com pot ser el google doc, drive, blog, wikis, moodle, xarxes socials entre molts altres.  En aquest tipus de practiques el professor es converteix en una guia per a l'alumne/a.


Una cosa important que destacar és que Internet ofereix moltíssima informació aquesta és abundant i caòtica, es troba molt desorganitzada. A més no tota és correcta ja que quasi tot el món té acces a Internet i quasi tot el món pot penjar qualsevol escrit. Per això és molt important que la informació extreta d'Internet la contrastem. Si cal reconeixer que Internet és una bona guia i que pot proporcionar molta bibliografia per als nostres treballs. 

Teorias del curriculum

Os dejo aquí un breve esquema sobre las teorías del curriculum

CRISI DEL CAPITALISME I L'EDUCACIÓ

El capitalisme explota tot lo que es troba. Fa un temps quedaven altres regions com els recursos naturals, la sanitat i l’educació, aquests no estaven suficientment explotats.

L’educació no estava en totes les zones del planeta igual de desenvolupada, en les zones molt desenvolupades aquesta també ho estava i havia arribat a tots els ciutadans però estava sota  el control de l’Estat. L’educació es trobava, encara, en estat embrionari pel que fa respecte al capitalisme. Però el capitalisme veia necessari la seva explotació, era necessari expandir-la  al màxim ( educació per a tots al llarg de la vida) i aconseguir que fos un mercat.  El seu objectiu era vendre  l’educació com un producte.

Per tal de fer possible aquest consum es va utilitzar la teoria del capital humà, aquesta teoria considera l’educació com una inversió que deuen fer les persones i els Estats amb el fi de que els treballs augmenten, també els seus sous a la vegada que ho fa la productivitat i la competitivitat.

Aquest pensament es troba interioritzat en totes les persones, tot el món creu que el futur de la societat es troba vinculat a la educació i que aquesta permet l’obtenció de feines, la millora de la productivitat. . .

Els sociòlegs crítics senyalen el currículum escolar èxplicit i ocult que són el resultat de la selecció de la cultura que fa la classe dominant per a anar reproduint els interessos de classe. Aquestos fan una reproducció social i cultural segons el que els convé. Amb aquestos currículums difonen la idea del consumisme educatiu.


Però un clar exemple per a que ens adonem de que l’educació no és una mercaderia, millor dit no deu ser-ho, i que aquesta no fa que hi haja mes feina, no fa que augmenten els salaris ni millora la productivitat és l’actual crisi.  

Experiència batxiller

Al batxiller crec que he tingut moltes experiències algunes de bones i altres de males. L'experiència que més em va agradar va ser en primer a l'assignatura de Filosofia la qual el professor ens deixava repartir la tasca entre un grup de persones, cada persones feia la seva part una analitzava texts, l'altra feia definicions i l'altra els exercicis. Així ens vam ensenyar a treballar en grup i a ajudar-mos entre nosaltres però açò va canviar quan vam aplegar a segon on cada u feia la seva tasca sense deixar que ningú la veguera perquè erem competidors per la màxima nota. En aquest curs es va acabar tot el companyerisme deixarem de ser companys per a ser rivals.

Altra experiència que si va durar els dos anys de batxiller va ser a matemàtiques on tots els dies corregiem les tasques nosaltres a la pissarra, els companys eren els que deien si estava mal o no mentre el professor ens ajudava una mica. Aquesta, pense que va ser l'única assignatura que va fomentar el companyerisme durant el batxiller.

I una altra experiència que pot ser també fora bona va ser en Historia de l'Art on la mestra no utilitzava cap llibre. La classe era impartida a través de blogs de professores de tota Espanya, a partir dels seus propis apunts i de materials que nosaltres trobàvem a la xarxa. Era una altra manera d'impartir la classe que feia que nosaltres demostrarem interès en aquesta assignatura.

Aquestes són les experiències positives de la meva etapa durant el batxiller, però realment aquesta etapa no ha sigut bona, no la voldria tornar a passar. Ha sigut una etapa de estres i competitivitat amb tots els companys, de preocupació per arribar a la màxima nota possible i aprovar el selectiu i entrar a una carrera. Mai més voldria passar per una experiència com aquesta.

Experiència ESO

Una experiència positiva a la ESO va ser que a l'assignatura de CMC hi havien molts temes que els treballàvem en grup i després feiem exposicions a classe. 

Una altra també va ser una optativa que era un treball d'investigació, a  mi, en conjunt d'un grup,  em va tocar fer el treball sobre el poble, la seva història, costums. . . Per tal de fer aquest treball investigarem un poc, preguntarem a la gent major i transmetérem aquest treball a la resta de companys mitjançant una pel·lícula. Aquesta va ser una forma nova de treballar i molt interessant perquè des de aleshores se moltes més coses del poble en el que visc. 

jueves, 12 de diciembre de 2013

Las Comunidades de Aprendizaje.

Una comunidad de aprendizaje es un grupo de personas que comparten sus experiencias y sus pasiones, en relación a unos asuntos, y que interactuan para continuar aprendiendo sobre estas materias. Los miembros resuelven problemas, hablan sobre sus vidas, intereses,ambiciones y comparten información.

Algunas características de las comunidades de aprendizaje son:
- Están constituidas por personas que pertenecen a la misma comunidad.
- Los miembros comparten unas maneras de hacer las cosas, unas formas de referirse a los hechos y unos valores.
-Las comunidades son informales.
- En los grupos hay quienes impulsan ideas nuevas y quienes se encargan de organizar las actividades de aprendizaje y las iniciativas propuestas.
- Apuestan por la igualdad educativa en esta sociedad de la información, pues combaten situaciones de desigualdad en personas en riesgo de exclusión social.
- Se fomenta el valor de la cooperación y a solidaridad.

Sin embargo las comunidades de aprendizaje no solamente se dan entre grupos de personas con ganas de aprender, también se plantean en el ámbito académico, en el cual sería beneficioso para el alumnado que los profesores innovaran, experimentaran e hicieran más participativos en la educación de los niños a la familia y a las comunidades.


Experiencia positiva en la ESO.

En tercero de la ESO recuerdo que vino una profesora nueva de naturales. Un día dando la energía nuclear, nadie tenía muy claro en qué consistía, qué problemas ocasionaba o que ventajas tenía. Así que la profesora hizo dos grupos, uno estaría a favor y el otro en contra de la energía nuclear. El ejercicio consistía en que teníamos que buscar información, en cualquier medio, sobre la energía nuclear, y utilizarla para argumentar la postura que te había tocado en un debate con la clase. El debate fue muy interesante para todos, y a la profesora le impresionó las conclusiones a las que estábamos llegando entre todos.
Dos semanas más tarde nos fuimos de excursión a la central nuclear de Cofrentes, en dónde nos enseñaron como funcionaba una central nuclear y cómo se creaba la energía. Aprendimos muchísimo y todos acabamos creando nuestra propia opinión sobre la energía nuclear.

Quan una educació té més valor que un altra?


Més coses sobre el currículum. . .

Principis que legitimen les bones pràctiques del ensenyament .
El disseny agrupa una acumulació de decisions que donen forma al curriculum i a l’acci´ó mateixa. És el pont entre l'itenció i l’acció.  El polític dissenya currículum, la editorial dels llibres de text , el centre que realitza un pla i el professorat dissenyen el seu propi currículum
.
Factors que dificulten un model clar de disseny,
El nivell de concreció, que entenem per currículum, quins agents intervenen en aquests, la organització d’aquests dins del sistema escolar, la configuració de la professionalitat docent.
En Espanya intervenen en el disseny del currículum...
-          Administració educativa de l’Estat
-          Administració educativa autonòmica
-          El centre educatiu
-          El professorat
En el currículum hi ha diferents nivells de concreció.
El primer nivell fa referència al Decret i al Real Decret
El segon nivell fa referència al projecte educatiu de centre. El centre agafa el currículum i l’adapta al nivell del seu centre i a les seves condicions.
El tercer nivell fa referència a la programació de l’aula.
Quan els  i les mestres dissenyen la seva pràctica es mouen en un marc de possibilitats amb cert limits.
Les directrius curriculars dels nivells superiors de concreció
La dependència que realment existeix respecte als materials curriculars i els llibres de text
La seva pròpia formació i capacitat per seleccionar, organitzar i adaptar els continguts.
El marc organitzatiu del centre
Les condicions laborals, possibilitats materials reals de dedicar-se a eixa funció prèvia.
Avaluació i control

Aspecte del disseny
Continguts: quin? I com els organitzarem?
Activitats d’ensenyament – aprenentatge: espai, temps i materials
Activitats d’avaluació
Estructura de programacions
Primer- projecte educatiu de centre
Segon- Programacions anuals d'àrees o matèries i cicles o cursos
Tercer- Unitats didàctiques 
Unitat didàctica
És un instrument o unitat de treball docent, que permet l’organització, l’articulació i l’ajustament de la tasca educativa. Com que la unitat didàctica és la descripció d’una tasca que encara no està feta, ha de ser entesa com la descripció de les intencionalitats educatives.
La unitat didàctica es una seqüència i asi es veu si te alguna novetat o no.


Seqüències possibles. . .







lunes, 9 de diciembre de 2013

Mayores influencias en mi educación.

La  persona que más me ha marcado en mi educación diría que fue mis abuelo. Él siempre me contaban que de pequeño no sabían escribir ni leer. Parte de su infancia estuvo marcada por el hambre y la miseria que estaba dejando la guerra civil, a la cual su padre tuvo que ir a luchar. Me contaba lo frustrado que se sentía al no poder leer las cartas que su padre le enviaba, quería leerlas y releerlas pero para ello tenía que acudir a otras personas. Por ello comenzó a esforzarse por aprender a leer, cogía libros, preguntaba a los que sabían y así, mediante su esfuerzo, aprendió a leer y escribir, y él mismo leyó la última carta de su padre.
Por eso, cuando comencé a repetir en la ESO, mis profesores vieron la solución en enviarme a un nivel inferior, a una clase más reducida y particular para los niños que más les costaba estudiar. Sin embargo mi abuelo me contó que con esfuerzo todo se puede, y que no dejara que los profesores me tomaran como un caso perdido. Y gracias a él seguí estudiando, hasta llegar a dónde estoy hoy.

miércoles, 4 de diciembre de 2013

Experiència positiva en primària.

Em sembla que era l’any del Quixot, tot el col·legi es llegia el llibre adaptat per al seu curs, jo em trobava en l’últim curs, sisè. Ens vam llegir el llibre, encara recorde com era, i quan el vam acabar la mestra ens va proposar fer un obra de teatre. Aquesta proposta ens va emocionar així que prompte ens ficarem a fer proves per als papers, a decidir quin vestuari volíem portar, com volíem fer les escenes. Nosaltres ho vam decidir tot amb l’ajuda de la mestra. Finalment quan assetjarem el suficient representarem l’obra davant de tot el col·legi i dels pares. Ens ho pasarem genial. A més va ser una experiència inoblidable, no   ens llegirem el llibre i vam fer examen si no que el vam treballar de manera activa i implicada.

Influències en la meva educació

Durant la meva etapa escolar han hagut varies persones que han influït en la meva educació encara que no totes han sigut mestres.
Una ha sigut Maite, la qual ha sigut scouter ( monitora al grup Escolta) meva durant anys, aquesta persona m’ha ajudat en molts problemes que he tingut, em va ficar les ganes d’estudiar, tinc que dir que no era una bona estudianta, i gràcies als ànims que em va donar en aquells moments ara estic ací. A part dels estudis aquesta persona  em va ajudar en tots aquells moments que la vaig necessitar. Per això la considere una persona molt important en la meva educació i en la meva vida.
També esta Joan, professor d’ètica i filosofia, el qual no es va dedicar a seguir el llibre de text si no que ens va ensenyar aquells aspectes de la vida que ell considerava més importants com el respecte a les persones, també ens va ensenyar a treballar en grup, a fer les coses per nosaltres mateixos, a buscar informació i no centrar-nos en el llibre. Vas ser un gran professor per a mi.

I, finalment, el meu professor de matemàtiques Jose el qual ens va ensenyar que tot es possible amb esforç i que com deia ell “ en la vila del senyor tot és possible” i que els exàmens eren “fàcils i senzills”.  Aquest em va ensenyar que amb pràctica tot es podia aconseguir i que no era qüestió de ser més intel·ligent o menys, que tots podíem cada u al seu nivell però que amb dedicació i amb pràctica tots podíem aconseguir el mateix. 

Educació emocional

Avui els propis alumnes han donat la classe, dos grups d’alumnes de la nostre classe ens han parlat sobre  l’educació emocional. Vegem el que ens han contat.

L’educació emocional és un aspecte que es treballa ben poc a les aules, no tots els professors la consideren importants, aquestes no es troben entre els seus objectius. Pensen que no és una competència que tenen que aprendre per a tenir èxit en la vida en canvi si pensen que saber molt de matemàtiques o de llengua  els farà tenis un gran èxit en la vida.
Però realment si és important que un nen o nena siga educat emocionalment.  En un col·legi de la Xina un professor ensenya als seus alumnes, a part de les altres matèries, a expressar els seus sentiments, a ficar-se al llocs del demés, a veure que de vegades es porten mal en els seus companys. . . 
Estar educat emocionalment és molt important, aprens a controlar les teves emocions, una cosa que jo, personalment, pense que és molt important per al futur.


Nosaltres em provat a fer una dinàmica en grups. Em fet un rogle i al mig s’ha ficat una persona. Cadascú li em tingut que dir una cosa positiva mirant-la al ulls, ha sigut un molt bona experiència on ens em sentit molt bé. Les sensacions han sigut meravelloses, tots ens em sentit molt bé, tant el que ha rebut els complits com el que ho ha dit.